L'Agusti en va enriquir personalment

L'Agusti, per Francesc Sanahuja
Crec que tothom estarà d’acord en que escriure sobre un company i amic que ens ha deixat difícil per raons obvies, el que succeïes es que quan aquesta t’ha enriquit personalment es mereix que hom aporti la seva experiència de relació doncs ajuda també a enriquir l’anima, així doncs i amb la meva modesta intel·ligència verbal, procuraré transmetre el que vaig compartir amb l’Agustí. El vaig conèixer a traves de la relació que tenia amb el Dr. Pujante amic de tots dos i per suposat amb aficions que compartíem des de fa temps així, un dia de primavera varem quedar per fer una visita al seu despatx en el departament de ramaderia i pesca quan l’Agustí era secretari del departament. Així en una oficina varem començar a preparar la primera sortida compartida. Durant aquesta primera trobada vaig pogué comprovar la seva senzillesa i simpatia, home amb idees concretes i positivistes s’afanyava amb marcar les fites que desitjaria assolir en cada moment i com aquest tarannà es freqüent en els cercles de la muntanya va ser fàcil establir la comunicació inicial amb ell.
Crec n’obsta’n que cal separar els dos àmbits de relació un com ha patriota català i l’altra com ha individuo amic dels seus amics. En el primer cas l’Agustí fill de Sant Boi sempre va posar el interès general per sobre del particular i així va entrar en l’àmbit polític sent cap de llista de C.I.U. a Sant Boi de Llobregat on era membre del Club de Rugbi i del C. Excursionista Sant Boi on desenvolupava la seva tasca com alpinista. Va treballar per fer creixa la seva població on va participar de forma activa durant el període mes important de creixement com ha població industrial i eix logístic del Barcelonès. Crec important destacar aquest punts doncs es important que es vegi que era una persona d’una Visio ampla del país i criteris clars per fer créixer les nostres expectatives autonòmiques. Malauradament les seves inquietuds politiques van quedar truncades per aquell nefast accident.
Com ha persona sabia apropar-se amb total facilitat a qualsevol que estimes tant el país com l’àmbit de l’esport i d’aquí el resultat de la llista interminable de persones que van estar en el seu acomiadament.
Ja han passat tres anys i es prou evident la seva presencia en els nostres pensaments i en el dia a dia tant de treball com d’activitats lúdiques n’obsta’n tenim que fer que la seva memòria continuí projecta’ns-el a traves d’aquesta idea del concurs fotogràfic doncs quina millor forma de perpetuar la seva persona que a traves del nostre esport i les imatges que recollim dels indrets mes interessants de les muntanyes que estimem?
Sens dubte aquesta iniciatives del grup “Vi Daurat” en general i d’en Manel Cabanillas en particular ens ajudarà a tots a reconfortar-nos de la manca del nostre comú amic, l’Agustí.
Sempre estaràs amb nosaltres

Si que hi penso amb l'Agusti

L'Agusti per Jep Tapias
Si que hi penso amb l’Agustí i com ens varem fer amics. L’Agustí no ha estat un amic dels que es diu de tota la vida doncs et coneixes de petit,no. Ni tant sols ha estat un company d’excursions de tota la vida, tampoc. L’Agustí vaig tenir la sort de conèixer-lo quan ens preparàvem per anar a l’Annapurna, tot i que a ultima hora no va poder venir a l’Expedició. Doncs si va esser una coneixença de les que ràpidament, per afinitats, simpaties, formes d’esser, ...., es va convertir en un amic com els de tota la vida. Amb molt poc temps ningú diria que ens coneixíem de feia uns mesos o pocs anys.
I això es va quedar així, pocs anys, doncs fent allò que volem, va patir l’accident al Pedra i ens va deixar. Em va deixar amb les ganes d’haver fet mes coses amb ell, certament en vaig fer poques i en podia haver fet més, però em va deixar amb la seva amistat completa, no havíem necessitat gaire temps per sentir-nos amics.

Jep

L'Agustí

Per en Manuel (Grup Vi Daurat)

El traspàs d'Agustí, en va arribar assegut en un tren, quan viatjava cap a Barcelona.
La veu trencada d’en Josep Antoni Pujante , que en principi no vaig conèixer, em donava la notícia : "Manel l’Agustí ha mort al Pedra”.
El món se'm va venir a sobre, i en els minuts que restaven de viatge vaig fer un repàs ràpid a les meves vivències amb l'Agustí.
Fins a les hores havia viscut morts impactants, per la seva proximitat, però mai per algú aliè a la família.
Durant la resta del viatge vaig visionar la pel·lícula de les nostres vivències, la major part d'elles centrades en la junta de Mountain Wilderness i molt especialment en les nostres habituals trobades en el Bar Gelida, al costat de la resta de companys del 'Grup Vi Daurat'. Aquell 10 de juny de 2006 va arribar poques setmanes després de visitar al costat d'ell els cirerers de la família Torrents.
Les instantànies preses amb motiu d'aquella sortida en la que també va participar Antoni Villena, un mític del muntanyisme català, van ser les últimes que van plasmar l'atlètica i impressionant figura d'Agustí.
Avui,tres anys més tard del desgraciat accident, els sentiments cap a ell s'han incrementat i m'animen a seguir lluitant perquè el seu record es mantingui viu a través del “”Concurs de Fotografia digital de Muntanya “Memorial Agustí Torrents i Barrachina”, que organitzem des del grup, cada any.
Agustí es va dur, allà on estigui, la solució a molts dubtes que avui segueixen perseguint-me, especialment el que va ocórrer en el Everest i en el Pedraforca, dos moments que amaguen secrets que, difícilment podré esbrinar.
Sant Agustí va dir, con consta al seu recordatori: "Jo moro, però la meva estima no mor" i jo vui dirte: Agustí tu ets mort, però la meva estima per tú no mor".