L'Agustí

Per en Manuel (Grup Vi Daurat)

El traspàs d'Agustí, en va arribar assegut en un tren, quan viatjava cap a Barcelona.
La veu trencada d’en Josep Antoni Pujante , que en principi no vaig conèixer, em donava la notícia : "Manel l’Agustí ha mort al Pedra”.
El món se'm va venir a sobre, i en els minuts que restaven de viatge vaig fer un repàs ràpid a les meves vivències amb l'Agustí.
Fins a les hores havia viscut morts impactants, per la seva proximitat, però mai per algú aliè a la família.
Durant la resta del viatge vaig visionar la pel·lícula de les nostres vivències, la major part d'elles centrades en la junta de Mountain Wilderness i molt especialment en les nostres habituals trobades en el Bar Gelida, al costat de la resta de companys del 'Grup Vi Daurat'. Aquell 10 de juny de 2006 va arribar poques setmanes després de visitar al costat d'ell els cirerers de la família Torrents.
Les instantànies preses amb motiu d'aquella sortida en la que també va participar Antoni Villena, un mític del muntanyisme català, van ser les últimes que van plasmar l'atlètica i impressionant figura d'Agustí.
Avui,tres anys més tard del desgraciat accident, els sentiments cap a ell s'han incrementat i m'animen a seguir lluitant perquè el seu record es mantingui viu a través del “”Concurs de Fotografia digital de Muntanya “Memorial Agustí Torrents i Barrachina”, que organitzem des del grup, cada any.
Agustí es va dur, allà on estigui, la solució a molts dubtes que avui segueixen perseguint-me, especialment el que va ocórrer en el Everest i en el Pedraforca, dos moments que amaguen secrets que, difícilment podré esbrinar.
Sant Agustí va dir, con consta al seu recordatori: "Jo moro, però la meva estima no mor" i jo vui dirte: Agustí tu ets mort, però la meva estima per tú no mor".